Fixar el gest

La Fundació Vila Casas exposa el treball de Maria Alzamora al Museu Palau Solterra

Vignesh Melwani, 2020. Còpia per injecció de tinta 58 x 70 cm. Foto: Maria Alzamora

Som en un pàrquing d’un supermercat de Figueres. Un ballarí es mou al ritme d’una música oriental. L’acompanya una fotògrafa que també balla, en aquest cas, amb la seva càmera. Porten 14 minuts en moviment. Ella espera el moment fonamental i fa el clic. El noi s’ha quedat fixe, mirant-se la mà. És l’instant precís en què ha connectat amb el seu cos i amb tot l’univers. Aquesta fotografia del barceloní Vignesh Melwani, és una de les 25 obres que la fotògrafa Maria Alzamora (Ordis, Girona, 1992) exposa al Palau Solterra, l’espai que la Fundació Vila Casas té a Torroella de Montgrí. La mostra, El gest mínim, ha estat comissariada per Mercè Vila Rigat, arran que Alzamora obtingués el segon Premi de Fotografia 2020 de la fundació. La idea del títol parteix d’un llibre de Perejaume en què explica que les escultures han d’escollir un sol gest per passar a la història. Un cop fetes, no es podran moure mai més. Aquests ballarins també s’han quedat quiets. El moviment l’hem de posar nosaltres.

L’impuls de la mostra va partir d’una fotografia de la britànica Keeley Forsyth. L’actriu i músic hi apareix amb el cap cot, concentrada en ella mateixa, prop d’una finestra. Alzamora va decidir estirar el fil d’aquesta imatge i explotar una dèria personal, la dansa. “Tenia ganes de desenvolupar alguna cosa nova, encara que fos una bogeria pel poc temps que tenia entre el premi i l’exposició (menys de cinc mesos). Vaig començar a contactar amb ballarins i vam anar fent sessions en diferents espais, com a Can Framis i al MUHBA”. En el resultat, la presència dels llocs és mínima, però quan hi és, és molt intensa, com el blau de l’interior de piscina on balla la figuerenca Azuzena Momo, de qui s’exposen sis imatges.
 

Azucena Momo, 2020. Còpia per injecció de tinta 100 x 100 cm. Foto: Maria Alzamora

En les sessions, Alzamora va intentar no imposar res: “El que buscava era la seva energia, la seva consciència corporal. Quan em van donar les referències dels ballarins el primer que vaig demanar era si eren bona gent. Era bàsic, poder connectar-hi. Sóc molt intuïtiva i al principi no sabia ni què buscava. M’ho van donar ells, que treballen el seu cos cada dia”.

Cadascun li va donar una experiència diferent: “En la primera sessió, amb Héctor Plaza i Moisés ‘Moe’, ja vaig adonar-me que el que necessitava era que s’oblidessin de la foto i es concentressin en ells, que anessin ben endins i fessin el que els sortís”. La idea era captar com el cos podia arribar a mostrar-ne la humanitat.

Per Alzamora també va ser interessant anar veient com els nou ballarins amb qui treballava s’expressaven des dels seus estils variats, oferint no només el seu cos sinó també la seva creativitat. La israelí palestina Ossi Ritter, que fa dansa africana, va generar una energia extreta de la terra. Als antípodes, Junyi Sun, valencià, se li va presentar en silenci i s’hi van estar cinc hores, amb calma.
 

Junyi Sun, 2020. Còpia per injecció de tinta 75 x 115 cm. Foto: Maria Alzamora

La fotògrafa ens explica que ella també va ballar, editant les fotos: “Hi ha fotos que transmeten el moviment amb una imatge. En canvi, hi ha díptics i quadríptics en què ets tu que completes el ball. La fotografia és fixa i estic parlant de moviment, cosa que és una contradicció. La dansa també et permet molt treballar amb els punts de vista perquè és joc corporal”.

El pare de la Maria és el pintor i escultor Alfonso Alzamora. Amb ell ha après a donar importància a l’escenografia de les mostres: “Buscar grans formats, però també imatges petites que et demanen acostar-t’hi i buscar una intimitat”. Per reforçar aquesta idea de conjunt expositiu, la mostra també ofereix la possibilitat de baixar-se la playlist amb les cançons que l’han inspirada. Una d’elles és de la Keeley Forsyth, la músic amb qui va començar tot.
 

Keeley Forsyth, 2020. Còpia per injecció de tinta 100 x 75 cm. Foto: Maria Alzamora

I si encara volem anar més enllà i aprofundir en la idea de conjunt, val la pena visitar la mostra que el Palau Solterra dedica a un gran desconegut, el fotògraf dels 50 i 60, Ricard Duran. Eduard Bertran Coppini ha estat l’encarregat de comissariar Mirada, llum i equilibri, un sòlid recorregut per la feina d’un home que va saber captar els detalls del seu temps amb una sensibilitat extraordinària.

La casualitat, si és que això existeix, ha volgut que una de les fotografies, la que il·lustra la portada del catàleg, recordi la imatge de Keeley Forsyth feta per Alzamora. En aquest cas, la noia que està concentrada i capcota, a la vora d’una finestra, és la filla de Duran. Han passat més de seixanta anys entre una imatge i l’altra, però l’esperit és el mateix: utilitzar la mirada, la llum i l’equilibri per retratar l’essència humana en un gest mínim.
 

Fotografia de RIcard Duran, inclosa a la mostra «Mirada, llum, equilibri», que també acull el Palau Solterra.

Maria Alzamora, el gest mínim

Del 13 de febrer al 2 de maig de 2021 al Museu Palau Solterra, a Torroella de Montgrí.

Un projecte que reuneix una sèrie de fotografies fetes durant el 2020, després que la fotògrafa guanyés el segon Premi de Fotografia de la Fundació Vila Casas.

[vimeo]509173196[/vimeo]

Nou comentari