Topografia de la reconquesta

Caminar per pensar sempre ha estat la meva escapatòria

Foto: Kuldar Kalvik

He baixat tot Girona fins al capdavall de forma inconscient perquè era el trajecte que feia llavors. Pel camí m’he tret les ulleres i les he guardat a la butxaca interna de l’anorac, posant conscientment a prova les meves dues diòptries i aquell escaig de més que fa dos anys que em resisteixo a graduar. Desembre vessa per tot arreu i se m’acaben els pedaços, penso mentre intueixo el passeig de Sant Joan a l’esquerra.

I em dic que caminar per pensar sempre ha estat la meva escapatòria però que ara noto la pressa a l’esquena i em persegueix una por immensa que se m’acabin les verticals. Por de trepitjar la teva ombra llarga a cada cantonada i quedar-me enganxada a aquest passat que estiro i deformo com si fos xiclet entre els dits. Del silenci absolut i el crec-crec de les neurones solidificant lentament sota una capa de gel. 

Quan arribo al passeig del Born ja tinc dues llagues simètriques a cada turmell i allargo la passa fins a ser sobre la gespa on et vaig mirar amb els ulls plens de tot el que no vam dir-nos aquell vespre de no-primavera.

On vaig sentir el xoc de les plaques tectòniques sota els peus i vaig plantar cara a la llengua de magma que va fer desaparèixer tot el que era teu i meu mentre em feia fòssil sense preavís. Mentre erigia des dels turmells una frontera invisible entre els llocs compartits i els que ja no, dividint districtes de ciutat entre records per metre quadrat. 

Arribo a la Barceloneta i l’aire fred ja no em crema la tràquea. 

Demà podré una mica més, em dic. 

Demà graduaré les dues diòptries i escaig i qui sap si seré potser més a prop de la primavera que vindrà. Dels mapes que no faran mal.

Nou comentari