Qui la té més grossa (la novel·la)

El motiu que, segons la meva tesi, els homes tinguin més tirada pel totxo el desconec

Foto: Tom Hermans

Sovint m’he trobat que quan se m’escapa –miro de no esmentar el tema– que els homes tendeixen a escriure llibres més gruixuts que les dones, em repliquen que no sé de què parlo, que no he llegit prou, i em fan sentir una mica idiota. De vegades no m’ho diuen tan clarament, però és el que es desprèn del to i l’actitud, o fins i tot d’un cert paternalisme a la mirada.
 
Potser no en sé prou ni he llegit prou, ho admeto, però com que continuava tenint la sensació que això és així i com que no suporto que em tractin amb paternalisme, l’altre dia vaig anar a una llibreria i vaig fer una repassada a les taules de novetats. Vaig comptar quants llibres de més de cinc-centes pàgines hi havia d’escriptors i escriptores. I voilà: a la primera taula, cinc llibres d’autors masculins, cap d’una dona; a la segona, un d’un home, cap d’una dona; a la tercera, tres d’homes i un d’una dona; a la quarta, un d’un home i dos de dones. En resum, doncs, en un total de poc més de cent llibres, sumen deu novel·les de més de cinc-centes pàgines amb autor masculí (76%) davant de tres d’autora femenina (23%).
 
Com que la mostra no és estadísticament vàlida, no puc afirmar que les xifres són reveladores, però em sembla que, si més no, sí que ens mostren alguna mena de biaix. I us ben asseguro que no vaig triar les taules ni la llibreria perquè confirmessin la meva tesi, les vaig triar a l’atzar.
 
Abans de continuar, vull deixar clares dues coses. La primera: que rere el concepte “llibre de més de cinc-centes pàgines” no hi ha en cap cas la intenció de suggerir que aquests llibres són ni literàriament millors ni pitjors que els que són més curts, és només un fet empíric. I sí, clar, cinc-centes pàgines és una xifra aleatòria, també en soc conscient. La segona: que dic que és una tendència, la qual cosa no vol dir que no hi hagi autors que escriguin llibres breus i autores que n’escriguin de voluminosos. Això és obvi, tan imbècil no soc, així que ara no em vingueu amb Iris Murdoch o Joyce Carol Oates o Nino Haratischwili (a qui jo mateixa li he traduït dos novel·lots); exemples n’hi ha, esclar, però existeix o no aquesta tendència?
 
El motiu que, segons la meva tesi, els homes tinguin més tirada pel totxo el desconec. Podria ser que, com apunta Muñoz Molina al pròleg de Noches insomnes d’Elisabeth Hardwick, tingui alguna cosa a veure amb allò tan banal de qui la té més grossa, un tret més atàvicament propi de la condició masculina. O podria ser que només respongués al biaix mateix del món editorial: si es publiquen menys dones és natural que hi hagi menys llibres de cinc-centes pàgines de dones; si bé, comparant les xifres de la meva estadística rudimentària sembla que no tot el biaix seria atribuïble a aquest fet, perquè en aquestes mateixes taules, el recompte de llibres de menys de cinc-centes pàgines quedaria així: cinquanta-sis eren d’homes (62%) i trenta-sis de dones (39%). En aquest sentit, podeu consultar també, per exemple, això: el 2018 només un 32% del total de llibres publicats eren d’autoria femenina (no diferencia entre gèneres, però, de manera que no podem saber si el percentatge seria traslladable a la novel·la).
 
(Petit parèntesi: ¿la correlació entre extensió de l’obra i gènere de l’autor potser passa també en l’àmbit de la pintura i l’escultura de gran format? ¿en les pel·lícules de cine i les obres de teatre de llarga durada (em ve al cap aquells Karamàzov de vuit hores del Lupa o l’Sleep de Richter)? Per què quan penso en obres excessives (en l’espai o en el temps) gairebé sempre em venen al cap homes? És només perquè ells històricament han produït més i han tingut més visibilitat? O de veres hi ha una correlació?)
 
Dir que la literatura femenina i masculina (o en general la producció d’obres artístiques de qualsevol àmbit) té trets diferents és una idea amb mala premsa (i repeteixo: diferent no vol dir en cap cas millor ni pitjor) i no seré jo qui es fiqui ara en un esbarzerar d’aquestes dimensions, perquè traslladar els estils literaris a xifres és una tasca immensa, inútil i sempre subjectiva: com podem quantificar el pes de la trama o dels personatges dins d’una obra? A més, ja ho sabem: el que compta és si és bo o no, no pas si té mil pàgines o qui l’ha escrit.
 
Però a partir d’ara, quan algú em vulgui rebatre aquesta tesi, que s’armi de xifres, no d’abstraccions ni de sensacions personals, i encara menys d’aires condescendents.
 

Comentaris

    XUS (JESÚS PACHECO JULIÀ) Desembre 24, 2020 6:14 pm
    Benvolguda Carlota, sense cap mena de paternalisme, per descomptat: 1. Tots estem embarcats en aquesta boja nau anomenada Terra: dones i homes. I som diferents, però iguals: un sac d'ossos amb sang, i amb una vida limitada. Per això, és millor riure. 2. 76+23 = 99, i no 100 3. 62+39 = 101, i no 100 4. La teva tesi no és una tesi: és una hipòtesi. Passem-ho a veure: 5. He de suposar que has llegit Les benignes de Jonathan Littell. O no? Particularment, prefereixo el conte Deustches Requiem de Borges. Com ja saps, el de Borges és, pràcticament, el mateix que el de Littell, però molt més condensat. A mi, particularment, em va cansar (Littell): massa misèria humana impecablement descrita. 6. Que algunes novel.les ultrapassin més de les 500 planes es pot deure a dues raons: a. Criteris editorials. Ja saps de què parlo, no? b. Que l'autor sigui un pesat de nassos i es vulgui "enrotllar" més del compte. 7. Per altra banda he llegit autores (soc omnívor, of course) que també "s'enrotllen" més que una persiana. No diré noms, no cal. 8. Tu, en canvi, no. Vas pel dret. I això m'agrada: Cavalcarem tota la nit. 9. Hi ha dos tipus d'entrecuixos masculins: els de carn i els de sang. A quin et refereixes? O a cap dels dos? Per cert, els meus amics em diuen que la tinc petita (la moral). 10. Sleep de Richter és l'obra d'un geni. Duri el que duri. 11. Sobre l'autor: sabem de sobres que l'important és l'obra i no l'autor. Però estic molt cansat de repetir: si Jack London no hagués viscut allò que va haver de viure, hagués escrit Martin Eden? 12. Ets una bona traductora, i ho saps. I ens fas veure que no has llegit prou? I que, segons tu, et tracten d'idiota? Va, vinga! 13. La millor nouvelle escrita per una dona que he llegit mai és Adress Unknonw. I ja saps quantes pàgines té. 14. Si t'avorreixes (o no), em pots llegir. Els meus referents son Carver i Borges. Una abraçada virtual. I bon any 2021! Xus //

Nou comentari