Quan sortirà del laberint?

De vegades et trobes amb algú que pensa com tu i feu unes quantes voltes junts

Foto: Rafif Prawira

Hi ha qui concep la vida com un túnel, hi ha qui la visualitza com una carretera. Com un joc, com unes escales, com un carreró sense sortida. Com una vall de llàgrimes. Com una muntanya. Com una cova. Τambé hi ha qui la veu com un laberint. Si aquest últim és el teu cas, vol dir que consideres l’existència com un enigma que cal entendre, descobrir, aclarir. I busques. Als llibres, a les converses, als viatges, a les religions. A la filosofia, a la física, a la química, a l’astrologia. A la història, a la imaginació, a l’experiència. Busques. A la naturalesa, a l’art. Busques respostes. O preguntes adequades.
 
El laberint, que a pesar de ser obra humana resulta la construcció més divina de totes les conegudes, és un lloc on vas perdut des del principi i sense estar gaire convençut de si has d’arribar al centre, per entendre’n el secret de la construcció, o si has de trobar la sortida, per alliberar-te’n. De vegades te’n canses, i t’asseus en un dels repetits passadissos per replantejar-te què hi fas, allà. Per què hi ets. Si vols seguir, si pots. De vegades et trobes amb algú que pensa el mateix que tu i feu unes quantes voltes junts, fins que decidiu prendre direccions oposades, enfrontats per una idea o una intuïció diferent. Per un objectiu divergent.
 
El laberint pot ser una prova o una presó. Pot ser un desafiament o un càstig. Travessar-lo pot ser cosa de minuts o d’anys. O d’una infinita eternitat que mai no s’acaba. Potser el laberint és un miratge i constitueix només una metàfora de la nostra ment, tan difícil de controlar, de dirigir.
 
Circular, quadrat o triangular, respon al pla estratègic d’algun arquitecte al qual se li ha fet un encàrrec ben particular, una arquitecta a la qual se li ha dit: el teu triomf serà que hagin de demanar auxili per sortir-ne. O la clau és acceptar el laberint com a sistema de meditació?
 
Tot això perquè porto dies donant voltes a una pregunta –una mena de dèdal–, la que diuen que li va fer Marguerite Yourcenar a Jorge Luis Borges, ja grans els dos, a Ginebra, el dia que el va conéixer, just sis abans que ell morís. Li va dir: “Borges, quan sortirà del laberint?”. I ell li va contestar: “Quan surtin tots els altres”. A què es referien? Què havien descobert?

 

Nou comentari