El món

Cap nen de la meva generació va entendre mai res

De petit em costava molt reconèixer que no entenia una cosa, per por que em prenguessin per curt (per curt de gambals, que en dèiem llavors), però en realitat no vaig entendre mai res. Vaig fer-me gran en un entorn de família i escola on els pares i els mestres ens deien si no enteneu alguna cosa, ens ho dieu i ho tornarem a explicar, però el cert és que jo mai vaig aixecar el dit, i això que, repeteixo, no entenia mai res. No era l’únic, esclar. Cap nen de la meva generació va entendre mai res, i tampoc se li va ocórrer mai aixecar el dit.

Només un, aixecava el dit. Es deia Pere Vilanova, i vam fer tota la primària i la secundària junts. No calia que el professor ens demanés si teníem cap dubte que ell invariablement aixecava el dit. Sempre, sempre, aixecava el dit, el Vilanova, i això provocava que els altres el xiuléssim baixet, o li tiréssim boles de paper. D’ell, més encara que no li importés semblar curt de gambals, ens molestava la seva pretensió d’entendre les coses. Era molt irritant, i com que a mesura que avançaven els cursos això anava a més, un dia vam improvisar un escamot de quatre o cinc nens –no precisament els més gamberros de la classe– i encaputxats amb mitges de les nostres mares, el vam tancar al vestidor i li vam infligir una bona pallissa. Anys més tard, fent un cafè casual a la Plaça del Progrés, quasi com a vells amics, sense dir-li del tot que jo havia format part de l’escamot, em va acabar confessant:

–Saps que encara avui no he entès res?
 

Pepe Puig

Nou comentari