Divorciats anònims

Segur que si no t’acabes separant tu, alguna de les teves amistats ho farà

Foto: Jackson Simmer

A partir de certa edat els humans es divideixen en dues classes de persones: les que volen tenir fills o ja en tenen, i les que ni tenen fills ni en volen. Són dos projectes de vida antagònics, dues perspectives existencials sòlides i ben diferents. I enmig, al purgatori entre els dos paradisos –o entre els dos inferns, tot depèn de com es miri–, tenim la llenca de terra dels divorciats amb fills. Jo hi visc. També hi habiten els que volen fills i no en poden tenir, i els que sense voler-ne, n’han acabat tenint, els que en tenien i la malparida de la vida els els ha arrabassat. En definitiva, és un país infestat de tragèdies. Jo de les tragèdies dels altres no en sé res; en canvi, dels divorciats, en començo a saber quatre coses. I allà on dic divorciats, podem llegir separats i el que convingui: desestimats, desenamorats, desenganyats (i enganyats), alliberats. Tanmateix, la paraula divorci m’agrada més; originàriament designava dues terres separades per l’aigua i es ben bé això: et pensaves que vivies amb algú en una mateixa casa i un dia t’adones que en realitat vivíeu en continents diferents separats per milers de quilòmetres d’oceà.
 
Fa poc traduïa un text de Nora Ephron que diu: “Durant bona part de la meva vida, la cosa més important de mi va ser que estava divorciada”. I és així. El divorci marca un abans i un després. Sovint penso en aquells versos d’Octavio Paz: “El tiempo, que en vivientes fragmentos divide al que fui del que seré, como el machete a la culebra”. Els divorciats som això, colobres seccionades pel matxet de la vida i del desamor. Éssers esqueixats, un empelt, un avortament de projecte vital, una trajectòria truncada. Som aquell arbre que vaig veure l’altre dia: l’havien tallat deixant només una soca i en sortia un rebrot, una branqueta esquifida amb una flor a l’extrem. Però si l’arbre està malalt, cal amputar-lo sense miraments. Som el fracàs encarnat (i sí, ara podríem dir tot allò d’aprendre dels fracassos, blablabla. I una merda). No us parlaré de la culpa. Que sí, que la teoria ja me la conec, eh. Però. I que consti: que si és necessari divorciar-se, s’ha de fer, però la determinació i la seguretat de saber que cal extirpar-se un òrgan no fa que resulti menys traumàtic i dolorós. La meva cunyada diu que la cicatriu tarda set anys a curar-se del tot. Hòstia santa, espero que no tingui raó.
 
Els divorciats amb fills estem condemnats a viure esquizofrènicament entre el paradís amb nens i el paradís sense nens. Som pares intermitents i només encaixem per moments en un grup o l’altre. Som part de tot i part de res. Els divorciats hem de tenir doble personalitat: una setmana podem fer migdiada cada dia i passar-nos la tarda llegint, i una altra setmana a penes dormim fent-nos càrrec de la prole. Els dies que tot va bé és collonut, podem contradir els que s’entesten a dir que no es pot tenir tot. I sí, es pot: en som la prova. Però els dies que la vida fa bola i no hi ha manera d’empassar-se-la no sabem qui som, on pertanyem, on anem. La deriva.
 
A tothom se li en refot que estiguis divorciat. Ho sé. A tu que em llegeixes, també (tret que siguis dels nostres). Per això formem una mena de clan. Som el tercer estat (civil). Hola, em dic Carlota, tinc tres fills i estic divorciada. L’altre dia vaig estar tres quarts parlant amb la noia de la papereria, a qui no conec de res però que és del clan, i ens vam desfogar. Som com maçons, una organització secreta que actua a l’ombra. Som com els exfumadors o els exalcohòlics, que no es poden treure el prefix de sobre: un divorciat amb fills serà sempre un divorciat, no pot ni aspirar a ser un exdivorciat. A tu també et pot passar i, si et passa, t’acollirem. De fet, segur que si no t’acabes separant tu, alguna de les teves amistats ho farà. O sigui que et convé informar-te. Però parlar del tema fa mandra, la història és sempre la mateixa i els protagonistes són pesats. Les tragèdies dels altres són una punyetera llauna, tret que ens les expliqui el Haneke.
 
El divorciat s’ha tallat un braç, una cama, una mà, perquè se li estava gangrenant i ha d’aprendre a viure així, és un mutilat de guerra que ha lluitat pels seus ideals. I potser ha perdut el combat, o l’ha guanyat, o ni ho sap, perquè està tan atordit amb la bufetada que no sap ni on para. Però no ho oblidis: el divorciat podries ser tu.

 

Nou comentari