​Dir-ho en vida

És quan la gent mor que fem escrits, els aplaudim, els glorifiquem

Foto: Adrià Costa

 

“Hi ha persones que entren aquí i no les tornaràs a veure”, vaig dir a l’Arcadi Oliveres fa dues setmanes en una entrevista que sortirà a la revista Dialogal al juny. Estàvem ell i jo sols al menjador de casa seva, i em va respondre: “Hi ha gent que els has acomiadat sense saber-ho. Mira, ara em parlaven de l’Estefania, amb qui havia tingut contacte fa vuit o nou anys, i llavors, sense estar malalt ni ser-ne conscient, ja era una persona que no tornaria a veure. I el cas d’ella pot ser el de deu mil persones”. I de cop vaig pensar en els que fa anys que no veig, i sí, potser no els veuré mai més, i sí, la vida està feta de petites morts: algunes fins i tot són invisibles.
 
La manera com l’Arcadi mira la mort és exemplar i fins i tot diria que és sana: ha preparat el seu funeral, li han muntat un web on rep missatges de coneguts i desconeguts d’arreu del món, en aquest mateix menjador va rebent amics, i no hi ha res de drama, sinó serenitat, fins i tot una mica d’humor. Com ho ha aconseguit? Potser ha entès de debò allò que tant diem però que a l’hora de la veritat costa d’acceptar: que tot dura el que dura? I jo, que me l’escolto amb tot el meu cos, per aprendre-m’ho, per tenir aquest moment dins meu per quan em faci falta, li pregunto: “Com veus la vida quan saps que potser et queden dues setmanes?”. I em diu: “Potser passarà un cotxe i et moriràs tu d’aquí dues setmanes i no ho saps”. I sí, quina mania, la de creure’ns que els qui no tenim sentència serem eterns.
 
“Estic passant els dies més feliços de la meva vida per tot l’amor que rebo”. I em meravella: està llegint les mostres d’amor abans de ser enterrat. Quan la tendència, com bé sabem, és una altra: és quan la gent mor que fem escrits, els aplaudim, els glorifiquem i fins i tot els diem allò que no tindríem valor de dir-los cara a cara. I penso: cal que les persones no hi siguin per fer saber a tothom –menys a la persona en qüestió– com l’apreciàvem? Quin sentit té? Cal el tall definitiu per valorar-la? I si ho féssim com l’Arcadi? Ell n’és la prova: diu que és feliç per la quantitat d’estima que rep. Per tant, és això el que cal per morir bé? Penso en les persones que han mort soles als hospitals, privades d’una mà, d’una última mirada, de la brutalitat –tan descaradament invisible– que ha patit la gent gran en aquesta pandèmia. En com d’excepcional arriba a ser –i quina bogeria que ho sigui– morir acompanyat de qui estimes.
 
“Me’n vaig tranquil perquè estic satisfet amb la meva vida”. I penso que potser la frustració, el tenir pendent la vida que volies, és el que ens aferra amb les ungles, com bèsties irresponsables i insatisfetes, a aquest món, i tindria sentit: no hem fet el que voldríem fer i per això li exigim una pròrroga, però la mort arriba quan arriba i vés que li expliques de les teves grandeses incompletes. Acabo l’entrevista i se m’escapa dir-li: gràcies pel temps, i em fa entendre que el seu temps és tan valuós com el meu. I és ben curiós: me’n vaig de casa seva tenint la sensació que he estat davant d’algú que no es prepara per morir, sinó per anar a dormir. No sento angoixa, sinó tranquil·litat: com si la forma com te’n vas fos la forma com es quedaran els del teu voltant.
 
Potser n’aprendrem, de dir les coses quan sentim que les hem de dir, de no estalviar paraules ni amor als vius, potser ens hi atrevirem, a pensar en el nostre funeral, a preparar-lo, a parlar de la nostra mort i la dels altres, i potser, fins i tot, ens farà bé acceptar que estar ara aquí és un miracle que dura el que dura qualsevol miracle. Que això de marxar no és tan fotut, que el que és fotut de debò és estar viu i anar passant els dies com un mort i al final mirar enrere i demanar de genolls una mica més de temps.

 

Foto: Adrià Costa

Comentaris

    Anònimtrini Març 17, 2021 1:15 pm
    Que valent.yo tinc moltas pos .pro el teu exemple em dona força.molta pau
    Jordina ònim Març 17, 2021 10:12 am
    Tots molt emocionant sóc un home de 87 anys i per poc em salten les llàgrimes. Gràcies.
    Magluss Març 16, 2021 7:55 am
    M'agradat molt la transcripció de les seves paraules. Res a dir.. Quan ha quedat ja molt clar i ben dit. Moltes gràcies per aquest article. Em quedo amb la frase... "I sí, quina mania, la de creure'ns que els qui no tenim sentència serem eterns.".. Gràcies Arcadi Oliveres... Sense conèixer de res la teva forma de ser. Fas regals. Em quedo agraït per la oportunitat de llegir-lo i trobar la ressenya al Instagram! Sigui com sigui. Present
    Meritxell Dolz Març 15, 2021 9:40 pm
    Gracies Arcadi per afegir dins de la teva activitat professional i social sobre els drets humans i com ser millor en aquest planeta , ens hagis obert els ulls com altres que també han mostrat , que la mort és una celebració més com la vida i que compartir-la fa que tots poguem ser millors , agraïts , i fer-nos un homenatge d’anada i tornada per què l’exemple d’un mateix comença per ser una bona lliçó , una lectura i un saber aceptar amb alegría i orgull d’haber intentat fer lo millor que sabem per segurament tornar-nos tots a veure . Una vida real . Justa per tothom .
    SPI Març 15, 2021 7:11 am
    He tingut la sort d'assistir a un parell de xerrades de l'Arcadi Oliveres i de llegir-ne els seus llibre i li desitjo el més bonic viatge. Fa uns dies vaig llegir el fantàstic llibre de l'Àlvar Valls "Entre l'infern i la glòria" on en explica els últims dies de la vida de mossèn Cinto Verdaguer i a l'última pàgina escriu aquests versos: "Fill de la terra dura, net del no res, baixo a la sepultura pels anys empès. Mes trobo la baixada més que feliç quan penso que és l'entrada del paradís." Jacint Verdaguer
    Carme Romia Març 15, 2021 12:30 am
    He estat una de les persones que he tingut la sort de compartir espais i temps de la meva vida amb l’Arcadi Oliveres. Ha estat un company de lluita en la defensa de la justícia i de la pau. Dins de Justícia i Pau, a la Universitat Internacional de la Pau, la Universitat de la Pau de Namur (Bèlgica), la Universitat de Barcelona, el SPEP de la Facultat de Formació del Professorat de la UB, en la Universitat de la Vida que, com digué Màxim Gorki, és la que ha donat més pes i més sentit a tot el que hem fet mentres hem viscut. Hem rigut, plorat, estimat, compartit, treballat, escrit, publicat, denunciat... Hem fet trobades d’amistat, reunions de treball, classes compartides, congressos, recerques, viatges... Hem estat temps junts i molt temps separats. No passava res. Sabíem que ens teníem, que ens podríem retrobar en el moment en que ens necessitèssim per reforçar el nostre treball o els nostres ànims. Ara, davant la perspectiva del darrer viatge, se’m va omplir el cor de tristesa. Vaig sentir una profunda necessitat de retrobament amb l’amic. Fa un mes el vaig anar a veure’l a casa seva. La caseta de l’avi Oliveres de Sant Cugat. Van ser unes hores molt curioses. Vaig entrar al seu jardí, ens abraçarem amb tendresa. Em va fer sentir -com sempre ha fet amb qui ha tingut al seu davant- la persona més important del món. S’interesà per mi, per la meva família, pels meus anhels, per tot. I jo el mirava com també escoltava els i les mestres que havien estat del seus fills, qie també l’acompanyaven. Quin regal de tarda. Quina lliçó de vida. L’amic, amb el qui havia compartit tanta vida, m’estava impartint una nova lliçó,ç. Una lliçó de vida, de com afrontar-la quan s’escapa, de com despedir-la i compartir el comiat amb les persones amigues. La nostra abraçada fou intensa i tendra, com la de la nostra trobada, però que sentírem que ens deiem totes les coses que l’emoció no ens va deixar dir. Vaig entendre que això era bó ja que seguiríem tenint molt temps en el record per seguir dient-nos moltes coses. Gràcies amic Arcadi per tot el que has compartit amb tots nosaltres, per tot el que ens has ensenyat i per tot el que ens has estimat. Sempre restaràs amb nosaltres. T’estimem i et tenim present!& Aquella tarda, quan vaig marxar camí avall, un camí estret i angost, notava les mans plenes de força i d’amistat. Gràcies Arcadi, gràcies amic. Espera’ns on vagis, et seguirem.
    Imma Andreu Març 14, 2021 11:25 pm
    Dir-nos-ho i mostrar tota l’estima en vida té tot el sentit. Aprofitar i assaborir la companyia dels qui ens estimem és un regal que sempre guardarem amb tot l’afecte, amb tot el cor.
    Eva Ventura Company Març 14, 2021 10:06 pm
    Que brutal i quanta veritat Gemma! Poder-se preparar per a morir, rebent mostres d'amor em vida d'aquesta manera tan sana i bella. Conec qui ho ha fet i també conec qui no ha pogut fer-ho, perquè la mort ha estat inesperada. Parlem poc de la mort en vida. Gràcies!
    Laia1978 Març 14, 2021 9:02 pm
    Mai m'hagués imaginat que aquella tarda d'agost de 2014 fos la última que veuria la meva mare, vam acabar barallades. A finals d'octubre de l'any passat va morir i ni tan sols ens vam poder tornar a veure ni acomiadar, no va ser fins unes setmanes després que vaig tenir forces per anar a visitar la seva tomba per dir-li que em perdonés i que l'estimo molt. Potser em pensava que era eterna i ara se el que es un adéu per sempre.

Nou comentari