El cicle de l’aigua

Que això tu mai no t’ho perdonaries, que morís tan sol

Foto: Emilio Blanco

 
Neni, que et faig aquesta nota de veu perquè ha passat una cosa, una cosa que no te la creuràs. T’explico. És sobre el teu pare. Em sap greu treure el tema ara que ho teniu encara tan tendre, que em sembla que va ser ahir a la tarda, oi?, que havíeu quedat amb el teu germà per anar a enterrar les cendres allà a les arrels de l’arbre que el vostre pare tenia al jardí, el seu arbre, com deia ell. I m’he estat estona pensant si t’ho explicava o no, eh?, però és que, encara que estic segura que et farà plorar, crec que seran llàgrimes transparentíssimes, d’aquelles com una pluja que ho neteja tot per allà on passa. I és el tercer intent de nota de veu, no creguis, perquè m’està costant trobar les paraules, però és que t’ho he d’explicar.
 
Te’n recordes del noi aquell que vaig conèixer en una excursió fa uns quants diumenges? Del grup aquell obert que tenim de gent a qui ens agrada la muntanya i que ens n’hi anem cada cap de setmana tant sí com no i amb qui s’hi apunti. Doncs allò que et vaig explicar, que hi havia un noi súper bonic, que vam estar xerrant molt, que va seure al meu costat a l’hora dels entrepans i que al vespre, quan jo ja estava a casa acabada de dutxar i escarxofada al sofà, em va enviar un privat discupant-se per segrestar el meu número d’un grup tan gran i donant tot d’explicacions de nen ben educat per acabar dient que em volia tornar a veure. Resulta que la història aquesta ha anat molt bé, saps?, però, com que estaves pendent del teu pare no te n’he parlat gaire més, perquè estaves entrant i sortint de l’hospital, que ja em vas dir que t’agafaves la baixa i tot per sostenir el tema, i que amb el teu germà estàveu en mode pinya i que no tenies ganes de parlar de res i que només podies pensar que el teu pare moriria sol i que això tu mai no t’ho perdonaries, que morís tan sol. Però ara he d’explicar-te que amb aquest noi gairebé som com parella i que ens veiem dia sí dia també, que me n’estic enamorant, i res, total, que és infermer.
 
Jo sabia que ell treballa a la Unitat de Cures Intensives i sabia que atén malalts de covid però fins avui no he vist que els dos em parlàveu del mateix hospital. El tema és que fa uns dies va arribar derrotat a casa meva, que havíem quedat a sopar. Va dir estic fart de veure que la gent se’n va, va dir no puc més, va dir no sé si no hauré de demanar uns dies per seguir podent amb tot això, però esclar, ens falta gent, i només falta que els que hi som no puguem amb el que hi ha. Vaig provar d’animar-lo i tal i el vaig mimar i es va quedar a passar la nit i al matí semblava més capaç.
 
Avui hem tornat a veure’ns i era com un altre. Li he preguntat si és que el ritme d’ingressos i de morts havia baixat i ha fet que no amb el cap, però s’ha ficat la mà a la butxaca i ha tret un paper. M’ha dit hem penjat l’original al suro del passadís de l’hospital, però m’he fet aquesta fotocòpia per a casa meva perquè és amb regals com aquest que la feina pren sentit, entre tants comiats i tanta dalla. M’ha donat el full i l’he desplegat. He reconegut la teva lletra de seguida, que no t’ha canviat des de cinquè de primària, neni, rodoneta i perfecta. T’he reconegut la lletra i he reconegut tot allò que ens vas explicar al grup ahir mateix, que havíeu fet una carta d’agraïment a l’hospital, sobretot als infermers, per acompanyar el teu pare mentre els familiars només ho podíeu fer a estonetes i per torns.
 
Imagina. Jo ja tenia els ulls entelats quan ell m’ha posat una mà a l’espatlla: És preciosa, oi, aquesta carta?, m’ha dit, i ha dit ens l’han portada els fills d’un home que se’ns va morir fa uns dies. He fet que sí amb el cap, empassant-me les llàgrimes. Està molt ben escrita, neni, no sabia que escriguessis tan bé. I no m’ho he callat, esclar, que l’autora de la carta és una de les meves millors amigues. Ell m’ha agafat de la mà i m’ha arrossegat al sofà. Que maco que és, ei, l’has de conèixer. Hem plorat abraçats, que ho sàpigues, que un infermer i jo hem plorat avui a casa meva la mort del teu pare i la impotència dels seus fills, que sou vosaltres.
 
M’ha dit que et digui que has de saber que el teu pare li demanava la mà, a diari, i que ell l’hi donava. I que es miraven als ulls un parell de minuts, tants com ell podia donar-li, perquè la UCI la tenen a vessar. M’ha dit que et digui que, els darrers dies, quan el teu pare ja estava inconscient, ell s’hi aturava igualment cada dia a donar-li la mà un parell de minuts. I vol que sàpigues que el teu pare no va estar sol. Sobretot m’ha insistit que et digui que no va estar sol. Que va morir acompanyat i que va marxar d’un món en què el miraven i que li van dir adeu.
 
A banda de tot això que ell m’ha dit que et digui, jo vull dir-te que, amb la teva carta i amb la cara que fa el meu xicot quan me la mostra, he entès que la vida és com el cicle de l’aigua. Que si els núvols són fets de la mateixa aigua que aviat els arbres beuran a través de les seves arrels és perquè les branques amb què els arbres saluden als núvols són les filles de les arrels que beuen i que creixen enterrades, les mateixes arrels que la vida, quan marxa, també alimenta. No sé si m’explico. Ho dic per l’arbre del teu pare, per les cendres enterrades, perquè ell us ha donat la vida i alhora us ha entregat a la vida, perquè les mans d’un infermer i les mans d’un malalt també poden ser arrels i branques, perquè les llàgrimes reguen i perquè la vida continua tal com continua el cicle de l’aigua.
 
Si has de plorar molt, plora, amor.
 
Espero haver-me explicat i que t’hagi servit.
 
T’estimo molt, neni. 

Nou comentari