La màscara de la Mort Escarlata

Cap pesta havia estat mai tan fatal ni tan repugnant

Edgar Allan Poe (Boston, 1809 – Baltimore, 1849) va ser el primer a assumir l’horror, el grotesc i la repulsió com a context per als seus personatges. Alhora va ser un mestre en l’aprofundiment psicològic dels seus protagonistes, els espais i els ambients en què els va fer viure, o embogir, o inclús morir. L’editorial Comanegra ha publicat Contes foscos, una tria que fuig del Poe policial i analític de textos com Els crims de la Rue Morgue i ens convida als mons llòbrecs i truculents de quinze dels seus relats, escollits per l’escriptor Víctor Garcia Tur, traduïts per Jordi Cussà i Anna Camps i acompanyats per les il·lustracions d’Aubrey Beardsley. Us n’oferim un de sencer.
 

Foto: Catorze

 

 

La màscara de la mort escarlata

  

Feia molt temps que la Mort Escarlata devastava el país. Cap pesta havia estat mai tan fatal ni tan repugnant. La sang era el seu avatar i el seu segell: el color vermell i l’horror de la sang. Els afectats patien dolors molt forts, i marejos sobtats, i després una hemorràgia profusa als porus… i la mort. Les taques vermelles al cos i, sobretot, a la cara de la víctima, comportaven el rebuig, l’apartaven definitivament de l’ajuda i la compassió de la resta d’humans. I tot l’atac, el progrés i la conclusió de la malaltia, tot es produïa en el termini de mitja hora.

Però el príncep Prospero era feliç, i intrèpid i astut. Quan els seus dominis havien perdut la meitat de la població, va cridar en presència seva mil amics sans i despreocupats d’entre els cavallers i les dames de la cort, i amb aquesta colla de gent es va retirar a una reclusió severa en una de les seves abadies fortificades. Era una construcció extensa i magnificent, creació del gust excèntric però august del príncep en persona. La rodejava un mur valent i altiu. Amb portalades de ferro. Els cortesans, un cop dins, van agafar forns i martells pesants i en van soldar els cadenats. Havien decidit no donar oportunitat ni a sortides ni a entrades, per por de l’impuls imprevist de la desesperació o del frenesí des de l’interior. L’abadia tenia provisions abundants. Amb aquestes precaucions, els cortesans podien intentar evitar el contagi. El món de l’exterior s’hauria de cuidar sol. Mentrestant, la follia de l’aflicció i de les cavil·lacions. El príncep s’havia procurat tot el que li calia per al plaer. Hi havia bufons, hi havia recitadors, ballarins, músics, hi havia bellesa i hi havia vi. Tot això, a més de la seguretat, era allà dins. A fora hi havia la Mort Escarlata.

Va ser durant el cinquè o el sisè mes de reclusió, mentre a l’exterior la ràbia de la pestilència rugia més furiosa que mai, quan el príncep Prospero va convidar els seus mil amics a un ball de màscares d’una esplendor rotundament extraordinària.

Va ser una escena voluptuosa, aquella mascarada. Però permeteu que primer us parli de les sales on la van celebrar. Eren set: un conjunt imperial. En molts palaus, tanmateix, aquestes suites formen un espai allargat sense impediments, perquè les portes corredisses llisquen gairebé fins a les parets de banda i banda, de manera que la visió de tota l’àrea gairebé no té obstacle. En aquest cas era molt diferent, com era d’esperar de l’amor del príncep per les coses extravagants. Els compartiments estaven disposats d’una manera tan irregular que la visió abastava poc més d’una sala en tots els casos. Hi havia un gir pronunciat cada vint o vint-i-cinc metres, i a cada tombant, un efecte nou. A dreta i esquerra, al mig de cada paret, un finestral gòtic alt i estret donava a un corredor tancat que resseguia les giragonses de la suite. Aquests finestrals tenien uns vitralls que variaven el color d’acord amb el to predominant de la decoració de la sala on menaven. O sigui que l’extrem oriental, per exemple, estava adornat en blau, i els finestrals eren d’un blau molt viu. La segona cambra era porpra pel que fa als ornaments i els tapissos, i allà els vitralls també eren porpres. La tercera era completament verda, i els finestrals també. La quarta estava moblada i il·luminada en color taronja, la cinquena en blanc, la sisena en violeta. El setè compartiment estava curosament amortallat amb tapissos negres que penjaven per tot el sostre i arran de les parets, caient en plecs feixucs sobre una catifa del mateix material i tonalitat. Però en aquesta cambra, i només en aquesta, el color dels finestrals no es corresponia amb la decoració. Els vitralls allí eren escarlates: d’un color sang intens. Ara bé, en cap d’aquests set compartiments, enmig de la profusió d’adorns daurats escampats pertot o penjats del sostre, no hi havia cap llàntia ni canelobre. Dins les sales de la suite, no n’emergia gens de llum de cap mena de llàntia o espelma. Però als corredors que seguien la suite, enfront de cada finestral, hi havia un trípode valent que sostenia una torxa de foc que projectava els raigs a través dels vitralls, i així il·luminava l’estança de manera esplendent. I així es produïen una multitud d’aparences llampants i fantàstiques. A la cambra occidental o negra, l’efecte que la llum del foc abocava sobre els tapissos obscurs a través dels vitralls tintats de sang era horrorós en extrem, i provocava una visió tan feréstega en les persones que hi entraven que pocs d’entre els presents eren prou atrevits per posar un peu en aquell recinte.

També era en aquest compartiment on hi havia, contra el mur occidental, un rellotge d’eben gegantí. El pèndol oscil·lava d’una banda a l’altra amb un repic metàl·lic, somort però pesant i monòton. I quan l’agulla dels minuts completava el circuit de l’esfera i estava a punt de sonar l’hora, dels pulmons de llautó del rellotge emergia un so clar, fort, profund i excessivament musical, amb una nota i un èmfasi tan peculiars que, abans del toc de cada hora, els músics de l’orquestra es veien impel·lits a fer una pausa momentània en l’actuació per escoltar-lo. I, per tant, els valsistes havien de cessar els moviments per força, i tota la colla de gent alegre quedava breument desconcertada. I mentre els tocs del rellotge encara sonaven, s’observava que els més contents empal·lidien, i els més ancians i formals es passaven les mans pel front, com enmig d’un somieig confús o en meditació. Però quan les reverberacions havien cessat del tot, una rialla despreocupada inundava a l’instant la concurrència; els músics es miraven entre ells i somreien arran dels seus propis nervis i fantasies, i en murmuris es prometien els uns als altres que el proper repic del rellotge no els provocaria una emoció similar. I després, al cap de seixanta minuts (que abasten 3.600 segons del temps que vola), tornava un altre toc del rellotge, i es produïa el mateix desconcert, la mateixa inquietud i reflexió que abans.

En tot cas, a pesar d’aquestes coses, era una gresca alegre i magnífica. Els gustos del príncep eren peculiars. Tenia bon ull per als colors i els efectes. Menystenia la mera ornamentació de moda. Els seus plans eren agosarats i abrandats, i les seves idees brillaven amb una lluïssor bàrbara. Hi ha gent que l’hauria cregut boig. Els seus seguidors tenien la impressió contrària. Calia escoltar-lo i veure’l per assegurar-se que no ho era.

 

Havia dirigit personalment, en gran manera, els embelliments mòbils de les set cambres, amb motiu de la festassa, i havia estat el seu gust el que havia marcat la disfressa dels participants a la mascarada. Per assegurar-se que fossin grotesques. Hi havia moltes coses lluents i resplendents i picants i fantasmagòriques, molts elements del que s’havia vist a la famosa obra de teatre de Victor Hugo Hernani. Hi havia personatges arabescos amb complements i extremitats desconjuntats. Hi havia fantasies delirants en un estil demencial. Hi havia molta bellesa, molta immoralitat, moltes coses estrafolàries, algunes de terribles, i no pas poques que podrien haver provocat repugnància. Dins les set estances, anaven i venien, de fet, una multitud de somnis. I aquests somnis s’arremolinaven cap aquí i cap allà, captant la tonalitat de les sales i provocant que la música folla de l’orquestra semblés l’eco dels seus passos. I, al cap de poc, sona el rellotge d’eben que hi ha a l’habitació del vellut. I llavors, durant uns moments, tot resta en silenci llevat de la veu del rellotge. Els somnis queden congelats allà on són. Però l’eco dels repics s’esvaeix (només s’ha allargat un instant) i una rialla fluixa, mig continguda, flota darrere l’eco quan se’n va. I llavors la música creix altra volta, i els somnis reviuen, i s’arremolinen cap aquí i cap allà més alegres que mai, captant la tonalitat dels finestrals amb múltiples tints que travessen els raigs de les torxes des dels trípodes. I a la cambra situada més a l’extrem occidental de totes set, ara no s’arrisca a entrar-hi cap convidat disfressat, ja que la nit es va aprimant, i la llum que passa a través dels vitralls de color sang és més feréstega, i la negritud dels tapissos atzabeja resulta horripilant; i a aquells que posen un peu sobre la catifa negra, els arriba un repicament del rellotge d’eben molt més emfàtic i solemne que a tots els que s’acontenten amb les alegries més apartades dels altres compartiments.

Però aquestes altres estances estaven atapeïdes, i allà bategava febril el cor de la vida. I el sarau va continuar descabdellant-se, fins que al final van començar a sonar al rellotge els tocs de la mitjanit. I llavors la música s’aturava, com he dit, i el moviment dels valsistes també, i es produïa una pausa incòmoda en tot i pertot igual que abans. Però el rellotge havia de tocar dotze vegades, i potser va ser així com, en les reflexions dels que pensaven entre els grescaires, es va infiltrar més el raonament, amb més temps. I potser també va ser per això que, abans que la darrera reverberació de l’últim repic s’enfonsés completament en el silenci, molts individus d’aquella gernació van trobar aleshores el repòs necessari per adonar-se de la presència d’un personatge emmascarat que fins llavors no havia captat l’atenció de ningú. I quan el rumor d’aquesta nova presència es va haver escampat pertot en murmuris, de tota la gentada va emergir al capdavall una bonior, un xiuxiueig expressiu de desaprovació i sorpresa… i llavors, finalment, de terror, d’horror i de repulsió.

En una reunió de fantasmes com la que he descrit, és fàcil imaginar que cap aparença ordinària no podria haver provocat una sensació així. A dir veritat, la llibertat de la mascarada d’aquella nit gairebé no tenia límits, però el personatge en qüestió havia superat el mateix Herodes, i havia traspassat fins i tot els límits del decòrum relatiu del príncep. Hi ha fibres al cor de les persones més imprudents que no es poden tocar sense que flueixin les emocions. Fins i tot per als perduts per complet, aquells per als quals la vida i la mort són una broma igualment, sobre segons quins temes no es pot fer mofa. En efecte: ara tota la colla de convidats semblava percebre profundament que, ni en la vestimenta ni el comportament del desconegut, no hi havia enginy ni decència. El personatge era alt i esvelt, i duia una mortalla pròpia d’una sepultura que el cobria de cap a peus. La màscara que li ocultava el rostre estava feta per assemblar-se al màxim a l’expressió d’un cadàver rígid, fins al punt que, fins i tot amb l’escrutini més pròxim, hi havia dificultats per detectar l’engany. I, tanmateix, tot això ho podrien haver suportat, si no aprovat, els grescaires folls de l’entorn. Però la màscara havia arribat a l’extrem d’assumir el personatge de la Mort Escarlata. Duia el vestit brut de sang, i el front ample, i tots els trets de la cara, esquitxats amb l’horror escarlata.

Quan el príncep Prospero va posar els ulls en aquesta imatge espectral (que amb moviments lents i solemnes, com si volgués acabar d’acomplir el seu rol, assetjava furtivament entre els balladors), es va veure com patia una convulsió, en el primer moment amb un esglai intens (ja fos de terror o de repugnància), i tot seguit la ràbia li va pintar el front de vermell.

—Qui gosa? —va inquirir en to aspre als cortesans que tenia a prop—. Qui gosa insultar-nos amb aquesta burla blasfema? Aferreu-lo i desemmascareu-lo… per tal que sapiguem a qui hem de penjar dels merlets a l’albada!

Quan el príncep Prospero va pronunciar aquestes paraules era a la cambra blava oriental. Van ressonar fortes i clarament a través de les set estances, car el príncep era un home enèrgic i robust, i la música havia emmudit a un gest de la seva mà.

El príncep es trobava a la sala blava amb una colla de cortesans pàl·lids al costat. Al principi, quan va parlar, entre aquest grup es va produir una insinuació de corredissa en direcció a l’intrús, que en aquell moment també era a prop i a l’abast, i aleshores, amb pas deliberat i segur, es va acostar encara més al qui parlava. Però arran d’un estrany temor inefable que les folles suposicions sobre la màscara havien inspirat tota la festa, ningú no va allargar una mà per agafar-lo, de manera que, sense cap impediment, va passar a quatre pams de la persona del príncep, i, mentre la vasta gernació, com en un sol impuls, s’encongia des del centre cap a les parets de les estances, va fer via sense interrupcions, però amb el mateix pas solemne i mesurat que l’havia caracteritzat d’entrada, a través de la cambra blava cap a la porpra, a través de la porpra cap a la verda, i de la verda a la taronja, i també a través d’aquesta cap a la blanca, i des d’allà fins i tot a la violeta, abans que ningú fes un gest decidit per aturar-lo. Va ser aleshores, tanmateix, quan el príncep Prospero, enfollint de ràbia davant de la seva pròpia covardia momentània, va creuar corrent les sis sales, tot i que ningú no el seguia a causa d’un terror letal que corprenia tothom. El príncep alçava una daga desenfundada i s’havia acostat, amb un ímpetu veloç, a cinc o sis pams de la figura en retirada, quan aquesta, que havia arribat a l’extrem del compartiment de vellut, es va tombar sobtadament i es va enfrontar al perseguidor. Va esclatar un xiscle estrident… i la daga va caure refulgint sobre la catifa atzabeja, on, al cap d’un instant, va ensorrar-se, postrat i mort, el príncep Prospero.

Aleshores, aplegant el coratge forassenyat de la desesperació, una turba de grescaires va irrompre a l’estança negra, on van engrapar l’emmascarat, que amb la seva figura alta es mantenia dret i immòbil a l’ombra del rellotge d’eben, i van sentir l’asfíxia de l’horror impronunciable en descobrir que sota la roba sepulcral i la màscara amb aparença de cadàver que havien aferrat amb una brusquedat tan violenta no hi havia cap forma tangible.

I aleshores van reconèixer la presència de la Mort Escarlata. S’havia presentat de nit com un lladre. I l’un rere l’altre va anihilar tots els participants a la festa a les sales del seu sarau xopes de sang, i tots van morir en la postura desesperada en què van caure. I la vida del rellotge d’eben es va esvair amb la del darrer convidat. I les flames dels trípodes van expirar. I l’obscuritat i la decadència i la Mort Escarlata van assolir un domini sense límits sobre totes les coses.
 

Il·lustració d’Aubrey Beardsley

 
 Contes foscos

 © de la traducció: Jordi Cussà Balaguer, 2020.
 © de la selecció i el pròleg: Víctor García Tur, 2020.
 © d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2020.

Nou comentari