Jo, que no he conegut els homes

No havia estat capaç d'abraçar-la calorosament perquè tenia un cor de pedra, estúpid

“De vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors”. Ho escriu Sophie MacKintosh al pròleg de Jo, que no he conegut els homes, una novel·la de l’escriptora i psicoanalista belga Jacqueline Harpman (1929-2012), que publica Edicions del Periscopi en traducció al català d’Anna Casassas i que arriba a les llibreries el 8 de febrer.

A la novel·la quaranta dones estan engabiades des de fa molts anys en un soterrani i estan controlades per uns guàrdies. Entre elles hi ha una jove sense nom que no és com les seves companyes: va ser criada al soterrani des de petita i no té records del món exterior ni sap què són les relacions, ni el sexe, ni l’amor ni la família. Un dia, però, sona una sirena misteriosa i les dones aconsegueixen escapar a un món despoblat i desconegut. 

Us oferim l’arrencada d’una novel·la en què cap vida no és banal, encara que sigui una vida desposseïda de tot el que forja el que anomenem humanitat.
 

Foto: Catorze

D’ençà que ja quasi no surto, passo moltes hores en una de les butaques rellegint els llibres. Fa poc que m’interesso pels pròlegs. Els autors sovint hi parlen d’ells mateixos i expliquen per quins motius van escriure l’obra que presenten. Em sorprèn: en el seu món no era més evident que no pas en el que he viscut jo, això de transmetre els coneixements adquirits? Sembla que moltes vegades sentin la necessitat de precisar que no escriuen per immodèstia, sinó que els van demanar que ho fessin i ells, abans de decidir-s’hi, van dubtar. Que curiós! És com si la gent no hagués tingut avidesa per instruir-se i calgués demanar disculpes per voler comunicar el que se sabia. O bé diuen per què van considerar que era oportú de publicar una nova traducció de Shakespeare, atès que les precedents, per lloables que fossin, presentaven tal imperfecció o tal altra. Però per què traduir res, si devia ser tan senzill d’aprendre les diferents llengües i llegir totes les obres que volguessis sense passar per cap intermediari? Aquests coses em deixen molt perplexa. És evident que jo no sé gaire res i, pel que es veu, encara soc més ignorant del que em pensava. Els autors parlen amb agraïment de les persones que els van formar, que els van obrir tal camp del saber o tal altre, i, com que no sé de què es tracta, en general ho llegeixo amb una certa indiferència. Però ahir, tot d’una, els ulls se’m van omplir de llàgrimes, vaig pensar en la Théa i em va envair un enyorament terrible. La veia, asseguda a la vora d’un matalàs, amb els genolls de costat, cosint pacientment amb un fil dolent fet de cabells trenats que no parava de trencar-se, aturant-se per mirar-me, sorpresa, prompta a adonar-se de la meva ignorància i a ensenyar-me el que sabia ella, afligida pel fet que fos tan poca cosa, i vaig sentir un esquinçament immens, vaig esclatar en sanglots. No havia plorat mai. L’ànima em feia tant de mal com mal em fa el càncer al ventre i jo, que ja no parlo mai perquè no hi ha ningú que em pugui sentir, em vaig posar a cridar-la, repetia Théa!, Théa!, incapaç de suportar que no hi fos, que s’hagués deixat endur per la mort, que hagués deixat que l’arranqués dels meus braços maldestres, em vaig retreure de no haver-la retingut, d’haver entès que ella ja no podia més, em vaig dir que l’havia abandonat perquè era rígida com ho he estat tota la vida, com ho seré quan em mori, i no havia estat capaç d’abraçar-la calorosament perquè tenia un cor de pedra, estúpid, i no havia sabut reconèixer que estava desesperada.

Encara no m’havia sentit mai tan trasbalsada i hauria jurat que allò a mi no em podia passar. Havia vist com les dones tremolaven, ploraven, cridaven, però jo em mantenia aliena al seu drama, testimoni d’emocions que trobava inintel·ligibles, silenciosa fins i tot quan feia el que em demanaven que fes per ajudar-les. És clar que totes estàvem ficades en la mateixa tragèdia, tan forta i tan total que jo era insensible a tot el que no en provingués, però havia acabat pensant-me que jo era diferent. I de cop, sacsejada pels sanglots, em vaig trobar forçada, massa tard, molt massa tard, a admetre que jo també havia estimat, que podia patir i que, al cap i a la fi, era humana.

Tenia la sensació que aquell dolor no es calmaria mai, que s’havia ensenyorit de mi definitivament, que m’impediria per sempre més de consagrar-me a res que no fos ell mateix, i ho acceptava. Em sembla que és d’això que en diuen estar rosegat pels remordiments. Ja no podria llevar-me, pensar, ni tan sols fer-me el dinar, i em deixaria decandir lentament, sentia una mena de plaer sòrdid imaginant com m’abandonaria al desesper, fins que el mal físic va tornar, tan brutal i agut que em va distreure del mal moral. I vet aquí que jo, que naturalment no em diverteixo mai, vaig trobar còmica aquesta alternança i, plegada pel mig com estava, em vaig posar a riure.

Quan el mal va afluixar, em vaig preguntar si mai havia rigut. Les dones reien sovint i em va semblar que alguna vegada m’hi havia sumat, però no n’estava segura. Aleshores em vaig adonar que no pensava mai en el passat, vivia en un present continu i estava oblidant la meva història. D’entrada vaig arronsar-me d’espatlles, dient-me que no seria cap gran pèrdua, tenint en compte que no m’havia passat res, però de seguida vaig trobar la idea xocant. Ben mirat, si jo era un ésser humà, la meva història era tan important com la del rei Lear o la del príncep Hamlet que aquell William Shakespeare s’havia molestat a explicar amb tot detall. La decisió va prendre forma dins meu quasi sense que en fos conscient: faria com ell. Amb el temps, he après a llegir sense entrebancar-me, escriure és molt més difícil, però no he reculat mai davant de cap dificultat. Tinc paper, llapis, potser no tinc gaire temps, però, d’ençà que ja no surto a fer expedicions, no hi ha cap ocupació que em reclami: vaig decidir començar immediatament. Vaig anar al rebost, vaig treure’n la carn del dia i la vaig posar a descongelar: així, quan m’entrés la gana, de seguida tindria el dinar fet. Després em vaig instal·lar a la gran taula i vaig començar a escriure.

Quan redacto aquestes ratlles, ja he acabat el text. Al voltant meu tot està en ordre i he acomplert l’última tasca que m’havia proposat. Només m’ha costat un mes, que potser ha estat el més feliç de la meva vida. No ho entenc: al cap i a la fi, tot el que recordava no era sinó aquesta existència estranya que no m’ha ofert gaire felicitat. Pot ser que en el treball de la memòria hi hagi una satisfacció que es nodreix d’ella mateixa i que les coses que recordem comptin menys que l’activitat de recordar? Vet aquí una altra pregunta que quedarà sense resposta: no estic feta de res més, em sembla.
 

 Jo, que no he conegut els homes

 © Jacqueline Harpman, 1995.
 © de la traducció: Anna Casassas Figueras, 2021.
 © d’aquesta edició: Edicions del Periscopi, SLU, 2021.

Nou comentari