El diable de Blatty rauca en català

No hi ha res més terrorífic que patir pels de casa

Foto: Warner Bros

Crec que ja és impossible llegir aquesta novel·la sense que per dins ens ressoni la insidiosa i hipnòtica Tubular Bells de Mike Oldfield. O sense pensar en aquell “¿Has visto lo que ha hecho la cochina de tu hija?” del doblatge en castellà de la pel·li. O sense tenir present la icònica imatge del pare Lankester Merrin, encarnat per Max von Sydow, palplantat davant la casa, abric, barret i maletí, només un home contra el diable, mirant fixament cap a la finestra per on vessa un doll de llum blanca i maligna que converteix la seva figura en una ombra. Aquella ombra que era la nostra esperança.

Max von Sydow venia, entre altres coses, de jugar als escacs contra la Mort a El setè segell (Ingmar Bergman, 1957) quan la Warner va escollir-lo per interpretar el capellà veterà que ajuda el jove jesuïta Damien Karras a expulsar el dimoni de la Regan, una nena d’onze anys, filla d’una atrafegada actriu de Hollywood. Estem parlant, esclar, de L’exorcista (William Friedkin, 1973), la popularíssima adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de William Peter Blatty (1928-2017), que va signar-ne el guió, pel qual va rebre un Oscar.

Cinquanta anys després de la publicació de la novel·la, Obscura Editorial ens la porta en català amb traducció d’Eduard Sepúlveda. És l’edició revisada i ampliada pel mateix Blatty l’any 2011 (40è aniversari). Què canvia respecte de la versió del 1971? Gairebé res pel que fa a la trama, l’estructura i els personatges, explica l’autor a la introducció, però hi ha un personatge nou que apareix en una escena nova, de només sis pàgines, que “m’imagino que serà la més esgarrifosa i més difícil d’oblidar de tot el llibre”.

Com es nota que es guanyava la vida narrant, el paio. Ens promet sis paginetes noves, encara més esfereïdores que les que ja formaven una de les novel·les de terror més reeixides de la història, i ho deixa caure així, com qui no ho vol. Només per aquest extra del “muntatge definitiu” ja val la pena córrer a la llibreria. Però és que també hi ha el fet històric que sigui la primera traducció al català, i la meravellosa edició en cartoné, i el disseny de la coberta de David Rendo: peça de col·leccionista.

Blatty estava a l’atur, mig ofegat en la misèria, quan la va escriure. Els estudis de cinema ja no compraven guions de comèdies, que era al que s’havia dedicat durant anys. Estava desesperat. Va inspirar-se en el relat d’una possessió demoníaca dels anys quaranta. I va crear el personatge del pare Karras, corcat per una terrible crisi de fe després de la mort de la seva mare. És el psiquiatre jesuïta a qui demanarà ajuda la mare de la Regan, després d’un calvari de proves mèdiques. I qui acabarà fent un pols titànic amb el diable a l’habitació d’una nena de Georgetown (Washington DC). (“Sabia que un exorcisme es podia allargar setmanes, inclús mesos; sabia que sovint acabaven en fracàs.”) És qui sosté el conflicte intern més interessant, més encara que l’escruixidora pirotècnia que desplega el diable. Els dubtes el turmenten, però ho donarà tot.

No és una novel·la còmoda de llegir: és opressiva, angoixant i tan visual com la pel·lícula, una festa per als amants del gènere, vaja. Però almenys a les “12 Hores de Terror” tenies els amics al costat, i crispetes. Llegir-la ara, al llit, amb els nanos dormint a l’altra habitació, és una altra cosa. Ja ho diu Stephen King, que no hi ha res més terrorífic que patir pels de casa. El millor, per mi, continuen sent les últimes setanta pàgines, la quarta part, quan entra en escena el pare Merrin, que és el Gàndalf d’aquesta història (el diable seria el bàlrog).

Blatty no va estalviar-nos patiment, ni insults, ni cops d’efecte, ni fluids corporals. L’adversari és terrible, i durant poc més de quatre-centes pàgines ens sacseja i ens acolloneix de valent (“La nena morirà! La truja morirà!”). Però també ens va regalar el pare Merrin, “la fe sòlida i senzilla de l’exorcista”.
 

Nou comentari