Autobiografia autoritzada

Jo en realitat hauria volgut néixer un segle enrere

En un cafè de la Rambla barcelonina, una escriptora veu cada dia una dona curiosa, decrèpita i solitària en qui té por de projectar el seu futur. Allà comença a recuperar la memòria de la seva lluminosa infantesa: els estius en una casa gran a la serra de Tramuntana i els hiverns a l’escola de la ciutat. Els records del descobriment del món amb la seva germana, la família i les amigues es veuen interromputs, de tant en tant, per imatges de la seva vida de després, que la fereixen i que ella es nega a acceptar. A Autobiografia autoritzada (Empúries), Neus Canyelles (Palma, 1966) fa un relat net i lúcid sobre el sentit de la memòria i la por de la bogeria. Us n’oferim un fragment. 
 

Foto: Catorze

Tot i que he estat moltes vegades a Barcelona, encara no la conec prou i no m’hi sé moure. No m’hi sé moure gens. He viatjat molt poc i sé que som una dona provinciana a qui costa molt sortir-se’n en qualsevol lloc gran amb tants de carrers de tantes mides, que a mi em sembla que es repeteixen. La ciutat m’agrada molt i m’hi trob com a casa. O potser exager. Com a casa no. Com a casa no. Però mentre els taxis em duen d’un punt a un altre —ara mateix seria incapaç d’agafar el metro sense que algú me n’ensenyés abans, perquè allà d’on jo som no en tenim—, puc aixecar el cap i mirar una mica els edificis i els balcons i afirmar decididament que aquesta ciutat és molt elegant. La llum de Barcelona és molt semblant a la llum de la meva illa, potser perquè es troben a la mateixa mar, però en la resta són diferents; a la meva illa el mar és a l’aguait pertot, mentre que aquí sempre hi ha una escapatòria. Per això la gent també és diferent.

De totes maneres, aquesta sensació de trobar-me perduda, a mi m’agrada experimentar-la una estona. Uns dies. Posem-hi que dos o tres. Després ja necessit tornar a casa. Necessit saber on som.

Sempre que em conviden aquí és per presentar algun llibre o per parlar dels meus contes. Fer aquestes coses (totes dues) em fa vergonya. Però ara la vida d’un escriptor s’ha convertit en una sèrie de compromisos que no es poden deixar de banda, i et pots trobar contestant qualsevol pregunta inimaginable i llegint comentaris estranyíssims sobre el que està imprès en el teu volum de relats. Per exemple, pots escriure una novel·leta senzilla sense cap tipus de missatge i trobar al diari que el que has fet és un llibre d’autoajuda. Realment aprens moltes coses que desconeixies sobre tu mateix. Però això al final encara té gràcia. Jo en realitat hauria volgut néixer un segle enrere. Ja sé que no tendria rentadora ni microones, però tampoc no hauria de suportar aquestes campanyes de promoció.

La darrera vegada que vaig venir a Barcelona m’havien convidat a unes xerrades de narradors. «El jo i el context», es titulaven les sessions. Com que jo som una narradora del jo, no tardaren gaire a contactar amb mi perquè m’expliqués. Escriure uns quants folis sobre aquest tema no em suposa gaire esforç. Me’l sé de memòria. Per això, un cop vaig deixar la maleta a l’hotel, tenia molt de temps lliure entre ponència i ponència. L’hotel era a via Laietana, un dels pocs carrers que ara conec i per això el meu preferit. Crec que ja som capaç de situar-lo en el plà- nol. Era molt confortable; un d’aquells hotels de ciutat adaptat en un edifici antic. La primera vegada que hi havia estat encara conservava totes les característiques de l’edifici original, com les baranes de les escales i les portes i alguns mobles preciosos. Ara ja havia sofert una transformació adequada al disseny minimalista i modern i em va tocar una habitació amb una enorme banyera rodona que vaig omplir de sabonera fins a dalt. Com a les pel·lícules. La meva vida és molt simple, com ho deu haver notat qualsevol lector una mica despert i observador del jo, però tal vegada no ho sembla tant. És perquè quan em passa alguna cosa una mica estranya l’anot tot d’una a una llibreteta que sempre duc a la bossa i després la convertesc en un conte. Aquell dia, per exemple, mentre era a la banyera i bufava les bombolles, un home que s’havia equivocat d’habitació va entrar, es va treure el barnús que duia posat i va quedar despullat davant meu amb cara d’astorament. Tot d’una es tapà la boca amb les mans. Oh, va dir, perdoni! Vaig trobar una mica estrany que no s’hagués posat les mans en un altre lloc. Però no vaig tenir temps de dir-li res. Va sortir corrents i després vaig sentir el cop sec de la porta.

Quan torni a casa, a l’illa, convertiré aquestes notes en un conte, i potser d’aquí a uns mesos, si em conviden de nou, tornaré. Aquí un sempre troba algun lloc per escapar-se, com ja he dit.

 

 Autobiografia autoritzada

 © Neus Canyelles, 2021.
 © d’aquesta edició: Edicions 62, S.A.

Nou comentari